Un nou tomb

 

Avui ja torno a tenir més ganes d’escriure. Idees? Moltes, com m’és habitual, però aquests darrers dies han estat preocupants perquè m’he sentit desconcertada, com si ja res quedés per dir.

Però queda, ja ho crec que queda! I per començar, vull donar una nova orientació a aquest bloc meu, el primer que vaig publicar. Ara tinc clar que vull fer amb ell. També ho tenia quan vaig escriure el primer cop. Volia mirar de fer una associació de malalts de Menière perquè estem molt deixats de la mà de Déu. Fins i tot m’he trobat metges que, suposo, un bon dia el van estudiar, saben que existeix, però no s’han trobat cap cas –metges generalistes, està clar- i s’han quedat amb una idea de què va però sense copsar el patiment que pot derivar. No és tan estrany; jo mateixa he estudiat psicopatologia i no puc recordar el nom d’un trastorn sobre el que vaig desenvolupar tot el tema en un examen i em va valdre un bon notable. Malalties hi ha moltíssimes, amb símptomes iguals o similars. No els podem demanar als metges que ho tinguin tot present i en seguin conscients de totes les implicacions… Això sí, quan la persona malalta els hi diu, se’ls ha de demanar que no menyspreïn el seu patiment. Que no demostrin tenir la síndrome de House i ens prenguin per mentiders, exagerats i analfabets, tot d’una peça. Que ho fan. No tots, però masses.

El tema de l’associació mai va tirar cap endavant però sí que ho va fer un grup a Facebook que ara té molts membres. A l’estar fet en castellà, hi ha gent de tot arreu. El grup resulta útil a molta gent, és el que veig, però no és per aquí per on jo anava. No vull un mur de les lamentacions. Si hi ha una associació (i la associació primer es fa local, després pot fer-se nacional, federar-se, però no em veig –no és possible- fent-la a nivell internacional) ha de ser de gent que puguem arribar-nos fins i tot a trobar. Que tinguem els mateixos problemes de cara al tractament, al tracte que ens dóna la medicina pública, la privada, el reconeixement social, els problemes que tenim per subsistir perquè podem arribar a nivells molt invalidants pel tema de la feina… En resum, no m’allargo. Que l’associació ha de ser local per ser funcional.

I queda un altre tema, que és el que em mou avui: la part personal. Parlant de les meves pujades i baixades, del que m’afecta i de com em recupero, pot servir-li a d’altres, per identificar-se, per entendre, per conèixer, i també em servirà a mi, per no seguir callant. Perquè aquesta virtut de callar serà molt estimada a nivell social. No ens enganyem; qui calla, no molesta. Ara bé, callar és molt dolent per a la salut. Se’t fan nusos, se’t queden com racons mal païts i que et podreixen de mica en mica.

Doncs aquí està la cosa. Serà el temps –i aquest cop és cert, cap lloc comú-, les pluges, el canvi de una certa fresca per la nit a la xafogor del dia, però he estat molt “tocada”. Ahir mateix –ja anem a situacions diàries- volia anar a comprar a un lloc que està com a un kilòmetre de casa. Ara sé la distància aproximada perquè vaig participar a la Via Santcugatenca i amb aquells comptes de l’àvia, de les 1.850 persones que calien per fer-la, a metre per persona, doncs això, de casa a la botiga hi ha uns 1.000 metres. …

Impossible! Vaig fer una parada a una botiga molt més propera, del barri, per veure què tenien, estava molt fresqueta i no sé pas si pel contrast de temperatures o perquè ja anava molt tocada, vaig començar a sentir-me fluixa i suar com una desesperada. Vaig estar a punt de demanar que em deixessin seure en algun lloc perquè em sentia caure. Però com sempre em costa molt demanar ajut, vaig tirar ben agafada al carret de la compra i donant voltes veient sense veure els frigorífics plens de menjar. Amb tranquil·litat. Com sempre, controlant la respiració, relaxant-me, sense presses. Necessitava urgentment alguna cosa fresca per beure i el suc de taronja que tenien en fresc no em cau gens bé per l’acidesa. Gaspatxo? Nooooo. Vomitera segura. Vaig haver de conformar-me amb sucs a temperatura ambient que tampoc estava tan malament perquè la botiga, ja ho he dit, sembla una nevera a mitja intensitat. D’un paquet de 3 sucs individuals de pinya, vaig agafar-ne un i me’l vaig beure allà mateix. Clar que vaig guardar l’envàs i la resta del paquet, que alguns serem poca soltes però honrats. Llàstima que els polítics no prenguin exemple!

Va anar bé. És lògic, sempre va estar un dels recursos quan fa anys anava amunt i avall ja tenint la malaltia perquè fa 19 anys que dura la “broma”, camí ja de 20: sempre portar algun suc a sobre. Per la hidratació –la suor va lligada al mareig i l’esforç que fas per mantenir-te dempeus en equilibri- i recuperar sucre, millor si hi ha alguns minerals d’aquests tan bàsics i que perdem al suar. Hidratació pura i dura. (preneu nota que és important).

Però ja estava tocada i res de fer un kilòmetre fins l’altre botiga per més que facin unes cremes de verdures naturals boníssimes i que em venia molt de gust el caldo de carxofa. Ara mateix, mentre ho escric, se’m fa la boca aigua pensant en aquest caldo que ara, el prendria fresquet. Vaig comprar a la botiga, una volta pel carrer principal del barri, i plegar veles.

Com no em portin a Ítaca, estic llesta! Amb les veles plegades, poca feina es fa.

 

barca de vela

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: